...Blowing dreams...

(Veure Àlbum: “De reformes... Setembre 2007”)

Dimecres, 19 de setembre de 2007

Bé, doncs… Sant Tornem-hi! De fet, ja fa una setmana ben bona que estic de nou per terres londinenques. El viatget va ser una mica dur… la nit anterior, si havia dormit una hora, ja va ser molt! I és que just el dia abans teníem concert amb la JONC i encara havia de fer maletes, fer una visiteta als avis, etc...

Aquella primera setmana va ser la RCM Fresh Week. Primer, però, la resgitration… No ho entenc... duc un cartellet al front que diu “sóc gilipolles” i no me n’adono o què carai passa? Sí, altra vegada em va tocar buscar una mica de merder. Però aquesta vegada, només obrir la porta ja reien... Sant Tornem-hi, mai tan ben dit... Encara que a l’escola hi havia festa i activitats cada dia, no hi vaig anar fins al final. Havia d’estudiar molt per les proves d’orquestra i, a més, la casa estava de potes enlaire... De fet, tot just ahir vam fer el trasllat dels nostres trastos de casa de’n Joan a aquí! Hem sobreviscut amb quatre cosetes aquesta primera setmana... aaaix... Però no ens ha anat pas tan malament! Jejeje ja la primera nit vaug tenir visita. La Vio i el Joan estaven per aquí, així que van estrenar el meu llitet i la meva nova habitació. I el cap de setmana va ser en Joan Palacio. És guai veure que pots donar un cop de mà i acollir, aconsellar, xerrar i estar amb algú que va una miqueta més perdut que tu... Ah! Però no us penseu pas que era a canvi de res, eeeh?! Jejejeje Uns sopars a la catalana com Déu mana s’agraeixen d’allò més! Ah, i també van donar-nos un cop de mà amb la pintura! “Si em veigués me mare”, deia.... jejejeje Buf, jo tinc els dits que m’estan dient prou... vaig passar-me el cap de setmana netejant parsianes impossibles, pintant parets que queien a trossos, fregant i rascant el terre amb ganivet i fregall i intentant encaixar mobles a unes parets que de rectes no en tenien pas gaire... La cuina, però, ja la tenim llesta! Jejeje no va costar-me gaire de convèncer-los de pintar les portes vermelles... oi que xules? Ai mare, aquestes fotos parlen per sí soles... jejejejeje Bé, ja falta menys... El menjador el tenim mig enllestit i espero que la setmana que ve pugui començar a pintar la meva habitació... ja tinc algunes idees... Em fa molta il·lusió aquesta caseta... Això de fer-hi tantes reformes, de fer-te-la a mida, de pensar com la decorarem i com la pintarem, què hem de comprar a l’Ikea i què podem restaurar... no sé... és guai! Jejeje i m’hi sento tant a gust... això de tenir una cuina i un menjador com Déu mana, això que tot sigui de tots, viure entre amics i no pas viure tan sols en una habitació és... tan diferent a l’any passat... Sabeu? L’altre dia, mentre estudiava, vaig sentir-me que era “a casa meva”... i crec que va ser la primera vegada que em sentia així...

Les proves d’orquestra van anar bé. Hi havia la “meva amiga” al tribunal i, sí, l’any passat va servir de molt... veure-la em va fer tocar amb un punt d’orgull que em va anar bé. És la millor manera que tinc per argumentar tot allò pel que sempre he lluitat i ella ha semblat ignorar i, fins i tot, posar-m’hi traves... I bé, divendres vam sortir. Feien la nit dels Òscars a l’escola com a fi de festa. Va estar molt bé! Tothom anava de 21 botons...molt fort... i jo no tenia res que estés a l’alçada... però bé, ja ho diuen: “Aunque la mona se vista de seda, mona se queda!” , així que hi vaig anar de totes maneres. Era una d’aquelles festes en què pràcticament tots són anglesos. Va ser divertit veure com s’emocionaven quan sonaven els Back Street Boys o les Spyce! Jejejeje Encara que hi havia molta angleseta remenant el culet per autèntics fans babejant com bojos (comença a ser-me molt normal aquesta imatge en aquest tipus de festes...), també hi havia gent molt maca, així que entre ballar i xerrar amb uns i altres, m’ho vaig passar molt bé!

I bé, ara a començar les classes, a continuar omplint paperassa i més paperassa, a organitzar la vida a casa, a continuar amb la neteja i les reformes “a saco!”, a continuar buscant feina (buf...) i sí, trobar temps per estudiar!!! Bé, ja penjaré fotos quan haguem acabat de pintar la cuina, menjador i, sobretot, la meva habitació...Quines ganes tinc de que tot estigui encarrilat per estudiar ja tranquil·lament... però bé, és emocionant! Jejejeje  

(Veure Àlbum: “JONC, 2-9 Setembre de 2007”)

Dimarts, 18 de setembre de 2007

Encara que una mica tard, val la pena parlar d’aquest encontre de la JONC… la veritat és que va ser una mica “durillo”… Començar el 2 de setembre amb passatges orquestrals va ser com posar el dit directament a la llaga! Però bé, res millor que uns dies com aquests per posar-se les piles de cop, sense poder rondinar gaire i agafar el ritme de nou! Encara que amb algunes rallades, cal dir que va anar molt bé!

L’experiència del simulacre d’audicions va ser molt bona. I la cara d’algun dels membres del tribunal després de tocar segons quin passatge encara més... jejeje Ara bé, els comentaris de després i, sobretot, una classe sobre la 4a de Brahms com a dues privilegiades, va valer molt la pena!

La segona part de l’encontre es va centrar en l’acadèmia contemporània. M’ho vaig passar d’allò més bé! Mai havia agafat la flauta en sol, i déu ni dor del paper que tenia... No era fàcil, però era tot un repte tocar-lo amb només tres dies i... que guai... Com sona, com m’agrada! Al principi era una mica difícil. Això de tocar un instrument transpositor té lo seu! A més... quin tros de tub! Ja ho deia en Jaume, era una caricatura de la Marta! Jejeje no m’estranya, acostumats a veure’m amb el flautí... Buf, déu ni dor la diferència! Em sentia tot un contrabaix... mireu, mireu! Ostres, i com cansava... Els assajos van anar molt bé. En José Luís Estellés sabia molt el que es feia, i fins i tot va fer-me una classe individual que, per cert, va ser molt interessant! Ja veieu, aprofitant l’encontre al màxim...

Sí... ja sé que mirant l’àlbum de fotos pensareu que de tocar poc... jejejeje No pas! L’únic que l’encontre era a Barcelona i, ja se sap, cadascú al seu piset i organitzant soparets cada dos per tres. De fet, gràcies a la gentilesa de’n Ferran d’acollir-me a casa seva, vaig estalviar-me d’anar a l’alberg i així estar amb tots vosaltres. Bé, gairebé amb tots... Ja ho veieu, a la JONC s’apren de tot... des de com preparar l’exquisit licor de meló (especialitat Xema, de qui si no...) fins a organitzar sopars sorpresa... i aquest any no per a mi, sinó per a la Laura. Que guai que és això de liar-la de mala manera... jejeje Ja ho veieu, aquest va ser un encontre diferent, molt diferent... 

(Veure Àlbum: “Martinü a Port Aventura”)

Dissabte, 1 de setembre de 2007 

Doncs sí, ja s’ha acabat l’estiu… Però, de quina manera! Ahir, Martinü i companyia era a Port Aventura! I és que fa uns mesos vam enregistrar la música de la nova atracció: Furius Baco. Doncs bé, això de tenir bons contactes s’ha de notar! Ens van aconseguir entrades per a passar un dia al parc. I no només això! Uns se senten “diferent” quan els fan passar davant de tothom perquè “són els músics”, passen de la cua i… proven la “seva atracció”! I quina manera de despertar-nos! Quin bon dia! I quina manera de deixar anar adrenalina ja només començar!

La veritat és que va ser un dia molt, molt bonic! Llàstima que no hi fóssim tots... però bé, suposo que era massa difícil. Estem tots taaan desperdigats... El dia va ser increïble! No recordo un final d’estiu tan, tan especial! I és que la vostra companyia és impagable i les bogeries, l’adrenalina, les emocions, les rialles i les mil emocions que junts vam viure ahir, buf, no tenen preu...

Un dels moments més bonics va ser quan vam escoltar-nos a les cues del Furius Baco. Bé, està força mal sonoritzat i a les cues poc pots sentir, però sí si busques un lloc sota un altaveu... quina fila devíem fer, mare de déu! I quin tros de compositor! D’on l’hem tret?! Aaaaah!! :-p

I pel que fa a les energies i a l’adrenalina... doncs bé, la vam deixar tota per aquelles alçades! Jejejeje sí, sí, potser sí que seient al meu costat un viu més l’emoció pels crits i les rialles que inevitablement em surten, però... qui ho havia de dir, oi!? Jejejejeje Ja ho diuen, ja: Les aparences enganyen! I és que, al pot petit s’hi camuflen taaaantes i taaantes coses... Per vist que sempre dubtàveu de si em deixarien o no em deixarien passar per qüestió de mida, déu ni dor, oi?! Potser sí que des dels lavabos ja em sentíeu, però no era pas jo qui es feia caquetes... jejejej dieu que no m’imaginàveu?! Que era una temerària?! Que no obrís la boca, que cada vegada la liava més?! Jejejeje Bé, doncs ja heu conegut “una altra part de mi”... Quin fart de riure... “I qui collons m’ha manat a mi pujar aquí?” ejejjee “No em deixis, Marta!” jejejej “I tu, què fots tan tranquil·la?” jejejejje Però jo també vaig descobrir que no era pas l’única que cridava, eeeeh?! Jejjejej Ahir, el premi al millor crit va ser per en Pau! No sé pas si em vas espantar més tu o la caiguda lliure... “estàs posseït!!!!” jejejeje Ara, l’emoció final, aquella abraçada plena d’eufòria, aquell cor batent a mil per hora... jejejeje van ser taaan o més increïbles que l’Huracan Condor en sí! Jejeje Ai en Pau... Però bé, el premi al poder de convicció sense ni tan sols dir una paraula, simplement per emoció i decisió, me’l  vaig endur jo, eeeeh?! I és que finalment no em vau deixar soleta repetint l’aventura per tancar la traca final! Jejejje I això que algú estava ja absolutament convençut que havia plegat veles, que no volia matar més neurones... oi Pau? Jejejeje però a pocs minuts de tancar, L’Huracan Coondor va tenir el gran plaer de que Els Tres Magnífics repetissin! Ara bé, aquesta vegada, amb vistes nocturnes! I que bonic!!!! Encara que... alguns simplement miraven a l’horitzó... jejeje No patiu, els vídeos que tenim capturen d'allò més bé tots aquests moments!

I quines pintes al sortir... I quines cares... I quins caps...! Aquí, en Pau també ens guanyava, oi? jejeje Pobret, avui t'ha tocat a ti, ja ho veus! :-p Bé, no calen gaires paraules... les fotos parlen per sí soles... no creieu? Jejejeje Però no tot van ser emocions fortes, eeeh?! L’aigua també va fer de les seves. I sort en vam tenir... jejeje Encara que increïblement xops, la calor va fer que no ens fos pas necessària una centrifugadora! :-p Però... d’aigua... la que vulgueu! I els espectacles, doncs molt bons moments per calmar-nos i relaxar-nos una miqueta! Buf, quin trote! Jejejeje

I... finalment... després d’una bona traca final entre l’Huracan i el Dragon Khan, Fiestaventura i, tot seguit, el moment més durillo... el comiat... No hi ha com agafar-s’ho rient, celebrant un aniversari inexistent i obacionant les pobres víctimes que atrapàvem perquè ens fessin unes fotos. Quina vergonya que els fèiem passar! Jejejeje I.. sí... finalment, un “fins ben aviat!” entre abraçaces, petons i més abraçades...

I des d'aquells últims moments, 1 de setembre ja... Gràcies... Gràcies... Moltíssimes gràcies per ahir, per fer d’aquest un gran dia... I per tot aquest temps... avui, doncs, per tots vosaltres!

MARTA 

(Veure Àlbum: “Festa Major 2007”)

Dimarts, 28 d'agost de 2007 

Bé, doncs ja l’hem tornat a passar… La Festa Major de Manresa, un any més tan increïble com sempre! I no pas per la festa en sí, sinó per les moltes cares conegudes que com aquell que diu és l’únic dia a l’any que veus, per les altres cares ja més properes amb qui acostumes a compartir aquests dies, i per aquelles de noves que coneixes… Altra vegada m’he posat al llit quan el meu germanet es llevava per anar a treballar... i la meva iaia amb les mans al cap! Jejeje

Ahir va ser un vespre molt, molt bonic! Primer, un retrobament ben especial a Can Tomàs! No hi érem tots… les Vilamales van trobar-se a faltar… i no pas poc! Però bé, almenys vam poder-nos veure entre la multitud :-D!!! I quin sopar...! Una truita increïble especialitat Ònia Tomàs (amb algun que altre cop de mà en la manipulació aquest cop... ja ho veieu a les fotos... i és que, quin tros de truita!), unes delicioses amanides Cucurella-Cabero (mmmm!), un pa amb tomàquet Santpedorenc (les tomaques no eren res de l’altre món... sorry... error meu) i... una companyia com n’hi ha poques! I no només per aconseguir reunir-nos gairebé tots, sinó per compartir també la nostra companyia amb amistats d’uns i altres... no sé, crec que és tan bonic...

I després, cita indiscutible: Mitjanit! Jejejeje ballaruca, animalades i a riure! Jejejeje Mig banyats per líquids no identificables caiguts de direccions tampoc massa ubicables, vam deixar anar adrenalina de bona manera! Que si un cinturó trobat producte de moooolta imaginació, que si... Aquàrius?! Jejej Quina cara Martí...! I.. quantes emocions! Jejeje Primer, pels nombrosos retrobaments, des de companys d’escola i institut que feia segles que no veia, fins a la nostra Queralona! I, després, per algunes melodies ben especials... i per poder-les compartir amb vosaltres... ara bé, per EN Martí i EN Marc, res com l’Empordà... com a casa! I és que després de tants quilòmetres... jejeje

I quan els llums de la plaça s’obren, doncs bé, entre mimos i abraçadetes has de dir adéu a aquests moments i aquestes persones que tant estimes... Gràcies Maria! Encara que mai és el mateix, sort en tenim dels e-mails... jo me’n torno JA, però sóc ben perillosa escrivint, així que no patiu, que ja em coneixeu... I és tan “guai” sentir aquesta “peneta” i aquestes ganes d’estar junts, que... que em sembla increïble que el temps i la “distància física” tan sols facin que això creixi...

Finalment, doncs, una excursioneta a Santpedor, un comiat d’aquells que no calen paraules, d’aquells que no s’obliden... i fins per Nadal suposo... sí... Hi ha moments que són impagables...