(Veure Àlbum: “Martinü a Port Aventura”)

Dissabte, 1 de setembre de 2007 

Doncs sí, ja s’ha acabat l’estiu… Però, de quina manera! Ahir, Martinü i companyia era a Port Aventura! I és que fa uns mesos vam enregistrar la música de la nova atracció: Furius Baco. Doncs bé, això de tenir bons contactes s’ha de notar! Ens van aconseguir entrades per a passar un dia al parc. I no només això! Uns se senten “diferent” quan els fan passar davant de tothom perquè “són els músics”, passen de la cua i… proven la “seva atracció”! I quina manera de despertar-nos! Quin bon dia! I quina manera de deixar anar adrenalina ja només començar!

La veritat és que va ser un dia molt, molt bonic! Llàstima que no hi fóssim tots... però bé, suposo que era massa difícil. Estem tots taaan desperdigats... El dia va ser increïble! No recordo un final d’estiu tan, tan especial! I és que la vostra companyia és impagable i les bogeries, l’adrenalina, les emocions, les rialles i les mil emocions que junts vam viure ahir, buf, no tenen preu...

Un dels moments més bonics va ser quan vam escoltar-nos a les cues del Furius Baco. Bé, està força mal sonoritzat i a les cues poc pots sentir, però sí si busques un lloc sota un altaveu... quina fila devíem fer, mare de déu! I quin tros de compositor! D’on l’hem tret?! Aaaaah!! :-p

I pel que fa a les energies i a l’adrenalina... doncs bé, la vam deixar tota per aquelles alçades! Jejejeje sí, sí, potser sí que seient al meu costat un viu més l’emoció pels crits i les rialles que inevitablement em surten, però... qui ho havia de dir, oi!? Jejejejeje Ja ho diuen, ja: Les aparences enganyen! I és que, al pot petit s’hi camuflen taaaantes i taaantes coses... Per vist que sempre dubtàveu de si em deixarien o no em deixarien passar per qüestió de mida, déu ni dor, oi?! Potser sí que des dels lavabos ja em sentíeu, però no era pas jo qui es feia caquetes... jejejej dieu que no m’imaginàveu?! Que era una temerària?! Que no obrís la boca, que cada vegada la liava més?! Jejejeje Bé, doncs ja heu conegut “una altra part de mi”... Quin fart de riure... “I qui collons m’ha manat a mi pujar aquí?” ejejjee “No em deixis, Marta!” jejejej “I tu, què fots tan tranquil·la?” jejejejje Però jo també vaig descobrir que no era pas l’única que cridava, eeeeh?! Jejjejej Ahir, el premi al millor crit va ser per en Pau! No sé pas si em vas espantar més tu o la caiguda lliure... “estàs posseït!!!!” jejejeje Ara, l’emoció final, aquella abraçada plena d’eufòria, aquell cor batent a mil per hora... jejejeje van ser taaan o més increïbles que l’Huracan Condor en sí! Jejeje Ai en Pau... Però bé, el premi al poder de convicció sense ni tan sols dir una paraula, simplement per emoció i decisió, me’l  vaig endur jo, eeeeh?! I és que finalment no em vau deixar soleta repetint l’aventura per tancar la traca final! Jejejje I això que algú estava ja absolutament convençut que havia plegat veles, que no volia matar més neurones... oi Pau? Jejejeje però a pocs minuts de tancar, L’Huracan Coondor va tenir el gran plaer de que Els Tres Magnífics repetissin! Ara bé, aquesta vegada, amb vistes nocturnes! I que bonic!!!! Encara que... alguns simplement miraven a l’horitzó... jejeje No patiu, els vídeos que tenim capturen d'allò més bé tots aquests moments!

I quines pintes al sortir... I quines cares... I quins caps...! Aquí, en Pau també ens guanyava, oi? jejeje Pobret, avui t'ha tocat a ti, ja ho veus! :-p Bé, no calen gaires paraules... les fotos parlen per sí soles... no creieu? Jejejeje Però no tot van ser emocions fortes, eeeh?! L’aigua també va fer de les seves. I sort en vam tenir... jejeje Encara que increïblement xops, la calor va fer que no ens fos pas necessària una centrifugadora! :-p Però... d’aigua... la que vulgueu! I els espectacles, doncs molt bons moments per calmar-nos i relaxar-nos una miqueta! Buf, quin trote! Jejejeje

I... finalment... després d’una bona traca final entre l’Huracan i el Dragon Khan, Fiestaventura i, tot seguit, el moment més durillo... el comiat... No hi ha com agafar-s’ho rient, celebrant un aniversari inexistent i obacionant les pobres víctimes que atrapàvem perquè ens fessin unes fotos. Quina vergonya que els fèiem passar! Jejejeje I.. sí... finalment, un “fins ben aviat!” entre abraçaces, petons i més abraçades...

I des d'aquells últims moments, 1 de setembre ja... Gràcies... Gràcies... Moltíssimes gràcies per ahir, per fer d’aquest un gran dia... I per tot aquest temps... avui, doncs, per tots vosaltres!

MARTA