(Veure Àlbum: “Festa Major 2007”)

Dimarts, 28 d'agost de 2007 

Bé, doncs ja l’hem tornat a passar… La Festa Major de Manresa, un any més tan increïble com sempre! I no pas per la festa en sí, sinó per les moltes cares conegudes que com aquell que diu és l’únic dia a l’any que veus, per les altres cares ja més properes amb qui acostumes a compartir aquests dies, i per aquelles de noves que coneixes… Altra vegada m’he posat al llit quan el meu germanet es llevava per anar a treballar... i la meva iaia amb les mans al cap! Jejeje

Ahir va ser un vespre molt, molt bonic! Primer, un retrobament ben especial a Can Tomàs! No hi érem tots… les Vilamales van trobar-se a faltar… i no pas poc! Però bé, almenys vam poder-nos veure entre la multitud :-D!!! I quin sopar...! Una truita increïble especialitat Ònia Tomàs (amb algun que altre cop de mà en la manipulació aquest cop... ja ho veieu a les fotos... i és que, quin tros de truita!), unes delicioses amanides Cucurella-Cabero (mmmm!), un pa amb tomàquet Santpedorenc (les tomaques no eren res de l’altre món... sorry... error meu) i... una companyia com n’hi ha poques! I no només per aconseguir reunir-nos gairebé tots, sinó per compartir també la nostra companyia amb amistats d’uns i altres... no sé, crec que és tan bonic...

I després, cita indiscutible: Mitjanit! Jejejeje ballaruca, animalades i a riure! Jejejeje Mig banyats per líquids no identificables caiguts de direccions tampoc massa ubicables, vam deixar anar adrenalina de bona manera! Que si un cinturó trobat producte de moooolta imaginació, que si... Aquàrius?! Jejej Quina cara Martí...! I.. quantes emocions! Jejeje Primer, pels nombrosos retrobaments, des de companys d’escola i institut que feia segles que no veia, fins a la nostra Queralona! I, després, per algunes melodies ben especials... i per poder-les compartir amb vosaltres... ara bé, per EN Martí i EN Marc, res com l’Empordà... com a casa! I és que després de tants quilòmetres... jejeje

I quan els llums de la plaça s’obren, doncs bé, entre mimos i abraçadetes has de dir adéu a aquests moments i aquestes persones que tant estimes... Gràcies Maria! Encara que mai és el mateix, sort en tenim dels e-mails... jo me’n torno JA, però sóc ben perillosa escrivint, així que no patiu, que ja em coneixeu... I és tan “guai” sentir aquesta “peneta” i aquestes ganes d’estar junts, que... que em sembla increïble que el temps i la “distància física” tan sols facin que això creixi...

Finalment, doncs, una excursioneta a Santpedor, un comiat d’aquells que no calen paraules, d’aquells que no s’obliden... i fins per Nadal suposo... sí... Hi ha moments que són impagables...

(Veure Àlbum: "Martinü: Caseres, 13 d’agost de 2007")

Caseres, 13 d’agost de 2007

Per segon any consecutiu, Martinü va triomfar a Caseres! Va ser el passat dilluns 13 d’agost, a l’església del poble. Aquest any inauguràvem el festival d’estiu i, sí, va ser tot un èxit! No hi vam poder ser tots, així que un parell de bolos de la més alta qualitat van substituir els insubstituïbles membres Martinü. De fet, també va ser un gran plaer, així que moltes gràcies!!! I bé, es pot dir que així hem acabat la temporada… I ara ve quan un mira enrere i es diu: “Déu ni do aquest any!” Sempre és difícil fer-se un nom i obrir-se camí des del “no-res”, però... sabeu? Crec que ho tenim tot... ganes, il·lusió, bon treball...i, sobretot, confiança, il·lusió i el gran somni de fer d’aquest projecte algo molt especial per a tots nosaltres i per tots aquells que vulguin compartir la nostra música! Té tan de mèrit... però aquest any ens hem demostrat a nosaltres mateixos que res d’això és impossible, sinó just el contrari. N’estic taaan satisfeta... i és que altra vegada em sento com una petita formigueta! ;-) Evidentment ens queda molt per fer, per aprendre i per definir-nos. Evidentment que tenim les nostres cosetes, però el més important és que, aquesta vegada, com tantes altres, hem après d’allò que no ha funcionat i de ben segur que sabrem prendre decisions i millorar... créixer... Tocar junts és tan.... tan increïble?!?! I és que, aprenc tant al vostre costat... Poc a poc ens anem coneixent més i les coses van fluint pel seu propi pes. aquesta és una sensació... buf... indescriptible... Des d’aquí, moltíssimes gràcies a tots els que feu possible tot això i... tan sols animar-nos a continuar treballant, aprenent i, especialment, somiant... 

12 d’agost de 2007

Avui per tu, tiet…

Dolç Àngel

Dolç àngel de la mort, si has de venir, més val

que vinguis ara.

Ara no temo gens el teu bes glacial,

i hi ha una veu que em crida en la tenebra clara

de més enllà del gual.

Dels sofriments passats tinc l’ànima madura

per ben morir.

Tot allò que he estimat únicament perdura

en el meu cor, com una despulla de l’ahir,

freda, de tan pura.

Del llim d’aquesta terra amarada de plors

el meu anhel es desarrela.

Morir deu ésser bell, com lliscar sense esforç

en una nau sense timó, ni rems, ni vela,

ni llast de records!

I tot el meu futur està sembrat de sal!

Tinc peresa de viure demà encara…

Més que el dolor sofert, el dolor que es prepara,

el dolor que m’espera em fa mal…

I gairebé donaria, per morir ara

-morir per sempre-, una ànima immortal.

MÀRIUS TORRES

(Veure Àlbum: "Recital Projecte final, 26 d'abril de 2007") 

El Flautí, instrument subordinat o amb pròpia personalitat?

Aquest va ser un dia molt, molt especial per a mi...

Sempre he cregut que els somnis no només omplien cada minut de la meva vida d’il·lusió, energia i confiança, sinó que també em donaven mil motius per viure en ells i disfrutar de l’esforç, la lluita i el camí que jo mateixa vaig escollint per sentir-me cada dia una mica més a propet d’ells. El misteri i les ganes d’aprendre i descobrir  tot allò desconegut, junt amb la seguretat que es desprèn de tot allò que sento, són els meus millors guies…

Sí, aquest va ser un gran dia; Jo… la meva flauta… la meva música… i tots vosaltres allà, disposats a compartir tot allò amb què jo tant crec... Estàvem tots junts… a l’escenari, al públic i en les energies que tots aquells que haurien fet el que fos per venir però que per mil circumstàncies no els fou possible… Sí, aquest va ser un dia molt, molt especial per a mi… i és que, què més podia demanar?!

Tot va passar tan ràpid... com molt bé descriví en Jordi, els llums es van apagar, una veu va dir-me “endavant!”, vaig respirar profundament, vaig pujar quatre graonets mentre s’obrien els primers focus de l’escenari i vaig sentir els primers aplaudiments. L’escalfor d’aquelles llums m’enlluernava. No veia res més que els companys que es disposaven a disfrutar de les màgiques melodies que junts estàvem a punt de reconstruir. A la resta, no, no us veia, però sabia molt bé que éreu allà… Us vaig dirigir una mirada d’allò més tendre entre el desconcert de la foscor de la sala i el reflex d’aquelles intenses llums tot agraint-vos la vostra il·lusió i companyia i fent vostre també aquest moment tan especial que de feia pocs segons havíem començat a viure. Tot seguit, una salutació de rigor. De nou, una profunda respiració i... tot va començar... No em demaneu què va passar. No em demaneu què vaig fer. No em demaneu què vaig sentir... No sabria pas com explicar-vos-ho… Com ell, jo també vaig tancar els ulls i vaig deixar-me endur per les melodies que tan havia treballat i que ara simplement anaven fluint del meu instrument com si d’allò més senzill es tractés... No em demaneu on era, no em demaneu què carai m’estava passant... simplement sentia, simplement volava enmig de mil somnis, il·lusions i desitjos que un dia tan llunyans em semblaren… potser… potser fins i tot feia poesia d’aquelles “impossibles partitures”... Sí, de cop va ser com si el món s’aturés. Només existien els meus sentiments i les mil emocions que dins meu anaven naixent i creixent amb gran intensitat a mesura que avançaven els compassos. Simplement... era feliç... molt feliç... Ho tenia tot... la meva música i aquests petits grans tresors amb qui compartir-la... 

I, finalment, silenci… immòbil i amb el flautí encara als llavis, vaig assaborir els últims instants d’aquest moment tan especial i, mentre obria els ulls, vaig adonar-me de com n’era d’evident la vostra presència. Ple d’eufòria i emoció, tots agraíeu amb forts aplaudiments, xiulets i algun que altre crit la música que amb vosaltres havia compartit. Amb un somriure d’aquells que mai s’obliden, vaig tornar a perdre la meva mirada cap a vosaltres. Altre cop els focus m’impediren veure res més que la foscor de la sala i el fort raig de llum i calor que d’ells es desprenia. “Gràcies”... “Gràcies”.... era l’únic que dels meus llavis en sortia...

De fet, a hores d’ara, quan recordo les mil peripècies viscudes amb aquest projecte i aquest recital, hi ha tants sentiments que es remouen a dins meus que, de nou, no sabria pas com resumir-los... ¡MMmmmm! en diria algú... ;-) Altra vegada, GRÀCIES! Gràcies a tots aquells que heu fet possible que aquest dia existís! A tots aquells que heu estat al meu costat tot aquest temps, a tots aquells que m’heu donat el privilegi de formar part d’aquest gran somni... a tots aquells que m’han fet costat en tot allò que sento, estimo i desitjo.... moltíssimes gràcies!

Tal i com un dia vaig dir a una persona molt especial, espero que mai em cansi de recordar a través de la meva música que els somnis esdevenen realitat... com espero que ell tampoc es cansi de recordar-me que mai deixi de somiar!